Les manifestacions consecutives a la represa del conflicte israelo-palestinià donen resultats increïbles a Catalunya del Nord. Fenomen nou, el territori s'aferra d'ara endavant als vagons orientals.
Durant la gresca de cap d'any, ni la treva de Déu, ni la pau de Déu, conceptes laïcitzats i secularitzats tanmateix en la «treva dels confiters» francesa, pròpia de Nadal, no han trobat pas cap aplicació en el conflicte Pròxim-Oriental. Als tirs de coets dels palestinians del Hamas responien els tirs militars de l'armada israeliana, malgrat les festes, certament cristianes. Però al conflicte militar s'ajunta, ara i cada cop més, el conflicte mediàtic, la guerra de les imatges que commouen el públic : la guerra és genial, ja que permet de capgirar una opinió pública. Què més eficaç en període d'alegria que d'ensenyar l'angoixa d'una família després de la mort o la mutilació del seu fill ? I què importa que la imatge no sigui pas la de l'actualitat. Per tal d'alertar de les atrocitats actuals a la franja de Gaza, s'ha organitzat manifestacions un xic arreu del territori francès, com a Perpinyà el dilluns 29 de desembre. Però calia tenir l'ull esmolat per saber-ho de tant que els cartells que cridaven a la mobilització es trobaven a certs indrets «estratègics». Aquesta quasiconfidencialitat la corrobora l'absència de repercussions mediàtiques, a favor de la prudència sobre el subjecte i de vacances perllongades a la gran premsa. Ha calgut esperar la segona manifestació, dissabte 3 de gener, perquè diari Midi Libre evoqui el tema, potser perquè una manifestació diferent tenia lloc a Montpeller. Ara bé la primera manifestació perpinyanenca sí que ha tingut lloc, amb un sentit tant més important que l'acompanyà un silenci feixuc.
Recuperació musulmana d'una manifestació ciutadana
El dilluns 29 de desembre, a fi de tarda, el voral Sadi Carnot de Perpinyà es tanca a la circulació i un grup, que comença de ser important, s'aplega davant per davant la Prefectura dels Pyrénées-Orientales. Duen algunes banderes palestinianes i ben ràpid profereixen trivialment eslògans hostils a Israel. El locutor afluixa qualques frases en àrab que no xocen pas les forces de l'ordre presents ni tampoc els badoc que preparen la revetlla. És veritat que fins no fa gaire l'àrab es tolerava en la preacollida de la Prefectura, encara que el «francès és la llengua de la República». Dissabte 3 de gener, altra manifestació i noves crides escandides, amb eslògans també, a voltes més ofensives en aquest context precís i en aquest gènere particular de manifestació, del tipus «Al·là agbar». D'altres reparen cartells que assimilen el 'Hamas a la resistència francesa (més específicament a Jean Moulin) durant la segona guerra mundial, i l'Estat d'Israel a l'Estat nazi. Aquestes dreceres, aquest menyspreu de la Història, en realitat no és més que la utilització d'una imatge en la guerra mediàtica : no importa si la imatge és falsa, ha d'ésser forta.
Un remake local de la franja de Gaza
Certament sota pretext de no enverinar pas les coses, els mitjans de comunicació oficials s'han fet un deure de no parlar massa d'aquests esdeveniments que es tornaran a repetir. Cap autoritat pública no s'expressa Perpinyà es pren per una barreja de Soho i de Babel on tot es pot dir en totes les llengües. Com si, amb el nostre passat pesant, ens haguéssem d'amagar. Una mica com si l'ombra dels aixecaments del 29 de maig dle 2005 a la ciutat planegés encara, com si la demostració de força feta per la «comunitat musulmana» haguera canviat quelcom de profund en l'organització de la societat catalana, potser la presa de consciència que n'és menys i menyss. No es veu a Perpinyà importació del conflicte israelo-palestinià, sinó una reproducció de la imatge de Gaza, sense la violència i el risc de mort – i no és pas necessàriament, perquè no hi ha manifestació proisraeliana com a resposta terminant. En efecte, per facilitat intel·lectual, els habitants d'aquest territori tenen la propensió a sentir-se assetjats, amenaçats de totes bandes, incompresos de la resta del món. Però, mentre que la Història es fa al Mediterrani oriental, fa anys i panys i cadaules que no s'interessa en la Catalunya del Nord. I aquest silenci no farà pas venir la resurrecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada